Alguns exemples més

Hi ha gent que menys valora el “maltractament” de l’Estat espanyol a Catalunya. Però no perquè estigui en desacord amb els motius de la independència sinó perquè “potser no n’hi ha per tant”. El seu punt de vista no és, doncs, la discrepància, sinó la valoració en forma d’efectes personals. Consideren que el maltractament hi és però els afecta poc o gens, de manera que es pot seguir vivint amb l’statu quo actual.

Òbviament si ens volem comparar amb colònies espremudes, pobres, quasi esclavitzades quan no esclavitzades del tot no estem en una situació tant catastròfica. La “sorpresa” apareix, però, quan hom descobreix que la major part dels 150 països independitzats en els darrers 230 anys (des dels EEUU) la gran majoria no es trobava en una situació de semiesclavatge o repressió dramàtica. De fet, els esclaus existents en moltes colònies, sovint no van ser els qui van liderar els processos d’independència sinó els immigrants europeus instal·lats en els nous territoris (cas de totes les repúbliques americanes, p.ex.) o les classes locals mitges (Àsia) quan no directament ens trobem amb societats benestants que per X motiu decideixen que estaran millor amb la independència (Noruega, Eslovàquia, repúbliques Bàltiques, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda…). I és que des de quan “cal” ser un argument així per voler marxar? Senzillament quan s’arriba al convenciment que “ens ho podem fer millor”, no tenim per què estar on no volem estar.

Però bé, de motius per la independència n’hi ha infinits i ja n’he parlat en d’altres entrades al blog. El que em preocupa ara és la miopia en analitzar “com m’afecta” el maltractament de l’Estat espanyol. Potser aquí hi ha una posició de tipus “àcrata”, menyspreant la política en general. Però val la pena parar-s’hi i veure alguns exemples de com l’Estat espanyol ens afecta amb les seves decisions polítiques, als catalans.

P.ex. ahir mateix el Tribunal Constitucional va suspendre la llei catalana d’atenció sanitària gratuïta als immigrants sense papers. Primer apunt: el TC actua en la lògica “re-centralitzadora” de l’Estat espanyol tal i com va fent en els darrers 15 anys perquè aquesta és la lògica de l’Estat i dels governs, fossin del PP o del PSOE, en els darrers temps i, a més, els seus magistrats són triats per aquests governs i partits. Segon apunt: el TC actua només perquè hi ha un recurs del Gobierno de España, de manera que si ningú anés contra una llei catalana, no se suspendria. Tercer apunt: lleis que se suspenen per Catalunya són vigents i no suspeses en d’altres Comunitats Autònomes.

Dit això, què hem de dir de quelcom així? Que és una barbaritat: només per raons humanitàries, no hi ha dret que se suspengui una llei que pretén guarir tothom amb indistinció del seu status burocràtic. Si Catalunya té una especial sensibilitat amb el tema, sigui perquè som més progressistes, sigui perquè convivim amb més immigrants (el 15% de la població catalana) i immigrants sense papers (de quanta gent podem parlar? De 200.000?), hauria de poder legislar amb “autonomia”. Més quan no s’està demanant res de l’Estat espanyol, ni diners. Però aquí hi ha el quid de la qüestió: “autonomia”. L’Estat espanyol fa molt temps que està recentralitzant el país i anul·lant l’”autonomia” de Catalunya. Nosaltres hem votat uns representants polítics perquè emprenguin mesures com aquestes, perquè són temes que ens importen, i des de Madrid se’ns diu que no. Un veritable escàndol democràtic.

Però ens afecta a títol individual més enllà de la moral, el sentit de la justícia o la visió política del fet? I tant! Si hom coneix o té amics o és immigrant sense papers, l’afecta frontalment. Més encara, entre 200.000 persones que resideixen a Catalunya i encara no han pogut regularitzar els seus papers, quants poden tenir malalties contagioses com una simple grip? I és clar que ens pot afectar. Voler curar tothom és una assumpte de salut de tots. Jugar políticament amb la salut és una veritable irresponsabilitat que ens afecta personalment i, en aquest cas, pot arribar a ser de vida o mort.

Però sense arribar a qüestions de salut, hi ha un fotimer d’actuacions recentralitzadores que ens afecten personalment. Si en els darrers 2 anys s’han suspès fins a 25 grans lleis del nostre Parlament, totes aquestes suspensions “polítiques” ens afecten al nostre model social (que hem votat nosaltres) i al nostre benestar col·lectiu i personal molt més enllà de la nostra posició política. Al final, la política sempre ens afecta a nivell personal.

Exemples concrets?

Llei de pobresa energètica (afecta a persones amb dificultats per fer front als subministraments bàsics)

Llei d’emergència habitacional i contra els desnonaments (posant impostos als piso buits, etc.)

Llei de Comerç (model de comerç català, defensant el paper social i urbà del petit comerç vs el gran comerç; és una voluntat dels catalans tenir centres de ciutats vius i ho demostrem votant partits que els defensen, i per què no es pot defensar un model comercial-social-urbà català?)

Llei d’Igualtat entre homes i dones (per avançar més ràpid en aquesta necessitat i preocupació dels catalans, reflectida també amb els nostres vots)

Llei contra el fracking (és una voluntat dels catalans no voler treure petroli en el nostre territori a costa del medi ambient, són les nostres muntanyes, els nostres rius!)

Llei audiovisual de Catalunya (per defensar la producció i difusió audiovisual en català, llengua minoritària a l’Estat espanyol i per tant en estat de feblesa permanent)

Llei d’impostos als bancs (per costejar el cost de la crisi als causants de la mateixa)

Llei d’impostos a les nuclears (amb ànim de reformulació del consum elèctric, més sostenible)

Llei del canvi climàtic (ídem.)

Tot plegat ens afecta a títol personal, i tant! I hom pot dir, si a Madrid governés un altre partit, ja podríem avançar en aquests camps. Però el quid no és aquest, el quid és que el règim de les “autonomies” va deixar de funcionar a Catalunya fa temps: si nosaltres votem partits perquè prenguin mesures com aquestes i ens vénen de Madrid, gent que no hem votat, a dir que no, això sol ja és injust, però a més és el sistema que tenim: no podem legislar sobre coses que ens ocupen a nosaltres i que ens afecten a nosaltres. Un motiu més per assolir la independència.

 

Algunes indignitats

És indigne i qualsevol qui defensi que Catalunya està ben tractada en aquesta Espanya és un malparit indigne o un imbècil indigne perquè o bé, sabent-ho, té la barra de defensar-ho, o bé xerra com un imbècil perquè ni sap del què parla.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar que l’autonomia catalana és el millor per Catalunya. En els darrers anys, l’autonomia s’ha convertit en una mera “gestoria” ja que només gestiona sous i despeses menors de serveis públics sense poder prendre decisions “autònomes”, és a dir, amb llibertat per prendre decisions pròpies, diferents de la resta d’autonomies de l’Estat. Vaja, que s’han carregat el concepte “autonomia” en una clara recentralització i limitació de la llibertat d’acció de l’autonomia catalana. En els darrers deu anys s’han prohibit, cancel·lat, suspès més de vint grans lleis del nostre Parlament pel fet que són “diferents” del què es fa a la resta de l’Estat, ergo no es pot prendre decisions amb “autonomia” i qui encara no ho entengui que busqui al diccionari.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar que la democràcia espanyola funciona. Això és com el disc de Guns’N’Roses “Chinese Democraci”: de democràcia només té el nom. Per qui encara ignora, i n’estic segur que en el Gobierno de España n’hi ha un fotimer, el concepte de “demo-cràcia” ve de “poder del poble”. Per tant, és el poble qui decideix la política, el bé públic, l’organització social que vol donar-se, no el govern qui ho imposa, cosa que és el que fa l’Estat espanyol quan cessa un govern elegit pels catalans pel sol fet que fa una política que no els agrada. O com quan nega, si és que no prohibeix i persegueix a garrotades la voluntat del poble expressada en fins a 3 votacions (una consulta, unes eleccions autonòmiques i un referèndum) i veurem si en la 4 també. O com quan empresona els representants del poble per fer el què el poble els hem manat que faci. I si no entenen això és que la seva concepció de democràcia és franquista ja que per ells el poble fa el que els governants volen, no al revés que és el que fem a Catalunya i a qualsevol estat democràtic.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar que a l’Estat espanyol hi ha plena llibertat ideològica. Com es pot suspendre i prohibir que un Parlament discuteixi sobre quina Catalunya es vol, sigui independent o el que sigui? Com es pot prohibir el debat polític en la cambra de representants del poble? La llibertat ha de permetre tots els debats polítics, fins i tot els que puguin portar a resolucions contràries a l’ordenament establert. Si no es pot discutir, no és llibertat. No es pot dir que aquí no es persegueixen idees però si se’ns acudeix portar-les a la pràctica perquè hem guanyat democràticament, per majoria absoluta, llavors anem a la presó. Si les idees no es poden implementar encara que guanyin estem en un país on no hi ha llibertat. Més encara, com es pot dir que tenim dret a ser independentistes però no podem fer la independència? A sant de què? La independència no és cap guerra, no va contra ningú, senzillament és un desig de tenir un país lliure, que pugui prendre les seves decisions, administrar-se sense inferència espanyola i això no només és legítim sinó que s’ha de poder fer i un país que ho prohibeix, perquè si ni tan sols ho podem discutir al parlament però a més s’empresona a qui intenta fer-ho fins i tot legalment, no és un país lliure.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar que a Espanya hi ha una Justícia independent. No només és evident per a qualsevol amb dues neurones, fins i tot amb una de vacances, que no hi ha separació de poders, que els jutges espanyols fan el què els diu el Gobierno de España i han polititzat els judicis. El recent cas de la retirada de l’ordre d’extradició del President Puigdemont de Bèlgica ho demostra, com la no excarceració de consellers i dels Jordis perquè “podrien reincidir”. Estan exigint que s’humiliïn públicament, com en els tribunals de la Inquisició, que reneguin de les seves idees, que deixin la política! Però quin fastig de país!

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar que la Constitució espanyola és un marc democràtic collonut. Ni de conya! No només és una llei que no hem votat ni el 15% dels ciutadans de l’Estat espanyol actual sinó que va ser el resultat d’un pacte amb el franquisme, amb franquistes controlant la redacció i la seva implementació, vetllant perquè conceptes tant franquistes com “una grande y libre” s’imposessin, aigualint la democràcia, la plurinacionalitat, prohibint la persecució dels crims del franquisme, etc. Una constitució que actualment no vetlla per protegir la “democràcia” sinó que la restringeix i la prohibeix quan li convé. Una constitució que porta els ciutadans al servei de les lleis i no les lleis al servei dels ciutadans. Una constitució que per crear un marc legal ja es pensa que és “democràcia” quan en totes les dictadures també hi ha marcs legals.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne defensar la suspensió de l’autonomia catalana amb el 155, sotmetent el poble de Catalunya als dictats d’un govern no elegit ni volgut, imposant unes eleccions tramposes, sense garanties, sense igualtat de concurrència, amb presos i exiliats.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne no acceptar un diàleg sobre un possible referèndum a Catalunya o sobre la independència de Catalunya perquè senzillament això no és fer política i justament no s’ho pot permetre un polític ni un governant que arrossega aquest tema durant anys.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne no reconèixer la voluntat del poble de Catalunya i per tant tractar-nos com escòria que no mereixem ni la consideració dels governants de l’Estat espanyol.

És indigne i qualsevol que ho defensi és un malparit indigne o un imbècil indigne voler imposar un govern i una “solució” en contra de la voluntat de la majoria del poble de Catalunya.

És indigne i qualsevol que ho defensiu és un malparit indigne o un imbècil indigne dir-nos que ens ho hem buscat, que som culpables del 155 o de la violència rebuda. Només ens faltava això! Que siguem culpables de les accions dels altres. Nosaltres només defensem amb pacifisme i democràcia una opció legítima i ells reaccionen a garrotades, suspenent l’autogovern i a sobre ens fan responsables a nosaltres en un clar esperit de masclisme maltractador, de síndrome d’Estocolm, intentant traspassar-nos la responsabilitat de les seves accions: si ens peguen és perquè els hem provocat, si ens massacren és perquè ens estimen!? No només és indigne, s’ha de ser fill de puta per dir això.