Alguns exemples més
21 Desembre 2017 Deixa un comentari
Hi ha gent que menys valora el “maltractament” de l’Estat espanyol a Catalunya. Però no perquè estigui en desacord amb els motius de la independència sinó perquè “potser no n’hi ha per tant”. El seu punt de vista no és, doncs, la discrepància, sinó la valoració en forma d’efectes personals. Consideren que el maltractament hi és però els afecta poc o gens, de manera que es pot seguir vivint amb l’statu quo actual.
Òbviament si ens volem comparar amb colònies espremudes, pobres, quasi esclavitzades quan no esclavitzades del tot no estem en una situació tant catastròfica. La “sorpresa” apareix, però, quan hom descobreix que la major part dels 150 països independitzats en els darrers 230 anys (des dels EEUU) la gran majoria no es trobava en una situació de semiesclavatge o repressió dramàtica. De fet, els esclaus existents en moltes colònies, sovint no van ser els qui van liderar els processos d’independència sinó els immigrants europeus instal·lats en els nous territoris (cas de totes les repúbliques americanes, p.ex.) o les classes locals mitges (Àsia) quan no directament ens trobem amb societats benestants que per X motiu decideixen que estaran millor amb la independència (Noruega, Eslovàquia, repúbliques Bàltiques, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda…). I és que des de quan “cal” ser un argument així per voler marxar? Senzillament quan s’arriba al convenciment que “ens ho podem fer millor”, no tenim per què estar on no volem estar.
Però bé, de motius per la independència n’hi ha infinits i ja n’he parlat en d’altres entrades al blog. El que em preocupa ara és la miopia en analitzar “com m’afecta” el maltractament de l’Estat espanyol. Potser aquí hi ha una posició de tipus “àcrata”, menyspreant la política en general. Però val la pena parar-s’hi i veure alguns exemples de com l’Estat espanyol ens afecta amb les seves decisions polítiques, als catalans.
P.ex. ahir mateix el Tribunal Constitucional va suspendre la llei catalana d’atenció sanitària gratuïta als immigrants sense papers. Primer apunt: el TC actua en la lògica “re-centralitzadora” de l’Estat espanyol tal i com va fent en els darrers 15 anys perquè aquesta és la lògica de l’Estat i dels governs, fossin del PP o del PSOE, en els darrers temps i, a més, els seus magistrats són triats per aquests governs i partits. Segon apunt: el TC actua només perquè hi ha un recurs del Gobierno de España, de manera que si ningú anés contra una llei catalana, no se suspendria. Tercer apunt: lleis que se suspenen per Catalunya són vigents i no suspeses en d’altres Comunitats Autònomes.
Dit això, què hem de dir de quelcom així? Que és una barbaritat: només per raons humanitàries, no hi ha dret que se suspengui una llei que pretén guarir tothom amb indistinció del seu status burocràtic. Si Catalunya té una especial sensibilitat amb el tema, sigui perquè som més progressistes, sigui perquè convivim amb més immigrants (el 15% de la població catalana) i immigrants sense papers (de quanta gent podem parlar? De 200.000?), hauria de poder legislar amb “autonomia”. Més quan no s’està demanant res de l’Estat espanyol, ni diners. Però aquí hi ha el quid de la qüestió: “autonomia”. L’Estat espanyol fa molt temps que està recentralitzant el país i anul·lant l’”autonomia” de Catalunya. Nosaltres hem votat uns representants polítics perquè emprenguin mesures com aquestes, perquè són temes que ens importen, i des de Madrid se’ns diu que no. Un veritable escàndol democràtic.
Però ens afecta a títol individual més enllà de la moral, el sentit de la justícia o la visió política del fet? I tant! Si hom coneix o té amics o és immigrant sense papers, l’afecta frontalment. Més encara, entre 200.000 persones que resideixen a Catalunya i encara no han pogut regularitzar els seus papers, quants poden tenir malalties contagioses com una simple grip? I és clar que ens pot afectar. Voler curar tothom és una assumpte de salut de tots. Jugar políticament amb la salut és una veritable irresponsabilitat que ens afecta personalment i, en aquest cas, pot arribar a ser de vida o mort.
Però sense arribar a qüestions de salut, hi ha un fotimer d’actuacions recentralitzadores que ens afecten personalment. Si en els darrers 2 anys s’han suspès fins a 25 grans lleis del nostre Parlament, totes aquestes suspensions “polítiques” ens afecten al nostre model social (que hem votat nosaltres) i al nostre benestar col·lectiu i personal molt més enllà de la nostra posició política. Al final, la política sempre ens afecta a nivell personal.
Exemples concrets?
Llei de pobresa energètica (afecta a persones amb dificultats per fer front als subministraments bàsics)
Llei d’emergència habitacional i contra els desnonaments (posant impostos als piso buits, etc.)
Llei de Comerç (model de comerç català, defensant el paper social i urbà del petit comerç vs el gran comerç; és una voluntat dels catalans tenir centres de ciutats vius i ho demostrem votant partits que els defensen, i per què no es pot defensar un model comercial-social-urbà català?)
Llei d’Igualtat entre homes i dones (per avançar més ràpid en aquesta necessitat i preocupació dels catalans, reflectida també amb els nostres vots)
Llei contra el fracking (és una voluntat dels catalans no voler treure petroli en el nostre territori a costa del medi ambient, són les nostres muntanyes, els nostres rius!)
Llei audiovisual de Catalunya (per defensar la producció i difusió audiovisual en català, llengua minoritària a l’Estat espanyol i per tant en estat de feblesa permanent)
Llei d’impostos als bancs (per costejar el cost de la crisi als causants de la mateixa)
Llei d’impostos a les nuclears (amb ànim de reformulació del consum elèctric, més sostenible)
Llei del canvi climàtic (ídem.)
Tot plegat ens afecta a títol personal, i tant! I hom pot dir, si a Madrid governés un altre partit, ja podríem avançar en aquests camps. Però el quid no és aquest, el quid és que el règim de les “autonomies” va deixar de funcionar a Catalunya fa temps: si nosaltres votem partits perquè prenguin mesures com aquestes i ens vénen de Madrid, gent que no hem votat, a dir que no, això sol ja és injust, però a més és el sistema que tenim: no podem legislar sobre coses que ens ocupen a nosaltres i que ens afecten a nosaltres. Un motiu més per assolir la independència.